Per Cirilo Arnandis, President del Grup de Treball de Cítrics de Cooperatives Agro-alimentàries d’Espanya

Cooperatives Agro-alimentàries d’Espanya ha sol·licitat esta setmana la seua baixa de la interprofessional citrícola, Intercitrus. Com a president de la sectorial citrícola d’esta organització m’agradaria explicar la nostra decisió, consensuada i molt meditada. Cooperatives decidix fer eixe pas -tan frustrant, com a inevitable- no com un punt final, sinó com el principi d’una altra etapa, un altre projecte, potser.

No fa falta que recordem detalladament el recorregut d’Intercitrus, que ja té més de 25 anys. La història simplement es podria resumir en tres actes.

Primer, una fase de més d’una dècada, en la qual l’organització va ser pionera i va aconseguir aglutinar els interessos del sector citrícola espanyol generant un fòrum de diàleg i intercanvi i -sobretot- construint un projecte de promoció del consum, precursor, materialitzat a iniciativa de productors, cooperatives, comerç i indústria, que va rebre el suport de les administracions i el reconeixement del sector citrícola espanyol. Sense ser pretensiós ni resultar excessivament nostàlgic, crec que no és exagerat afirmar que Intercitrus va ser llavors un model a seguir per a altres interprofessionals espanyoles i qui va obrir camí perquè el sector agroalimentari espanyol emprenguera accions col·lectives de promoció sectorial a l’empara de la política que les secundava des de Brussel·les. Actualment hi ha 26 interprofessionals reconegudes a Espanya, moltes d’elles amb exitoses campanyes de promoció plurianuals en marxa, beneficiàries d’eixe suport financer comunitari.

Segon acte: en un moment donat, els membres de l’organització vam ser incapaces de posar els nostres objectius comuns per davant d’alguns particulars i, de la nit al dia, es va apagar la llum, en 2012. Es va paralitzar la promoció, es van perdre els fons públics, es va entrar en una fase de latència i la interprofessional va desaparéixer del mapa. Després de 8 anys de foscor (que cadascun haurà suportat com haurà pogut -en el meu cas amb una profunda ràbia i impotència-), en 2020, decidim encendre, una altra vegada junts, una candela. Cooperem tots generosament i vam ser capaços d’actualitzar administrativament l’organització, de dotar-li de medis físics i personals i de reprendre una certa activitat d’interlocució (interna, a més d’amb les administracions autonòmiques, estatals, comunitàries i amb altres organitzacions europees) que va resultar de gran utilitat, particularment en el terreny de la política fitosanitària. En efecte, la interprofessional va contribuir a l’espenta final necessària perquè Espanya rebera de Brussel·les per fi! un reforç de la protecció fitosanitària a la frontera de la UE que portàvem anys reclamant. Van ser anys de molt bona predisposició per totes les organitzacions membre i no puc sinó reconéixer la generositat de les tres persones que han ocupat successivament la presidència, així com la implicació de la Directora de l’organització, durant este període que seria el “tercer acte”.

A l’estiu de 2022, Cooperativa Agro-alimentàries d’Espanya va accedir a la presidència i va proposar dos grans objectius per al seu mandat anual, a través dels quals consolidar el rellançament de la interprofessional: un, consensuar un model de contracte de compravenda de mandarines i taronges i, dos, rellançar un projecte de promoció del consum de tots dos productes. Eixos mateixos objectius van guiar també la nostra activitat com a vicepresidents en la campanya 2023-2024.

El primer objectiu podria haver sigut immediat, si s’haguera optat per -simplement i modestament- plasmar en un contracte tipus estrictament les estipulacions referides en la nova “Llei de la Cadena”, és a dir, les mateixes condicions que s’estan -en la pràctica- ja aplicant pels operadors en el camp de la citricultura espanyola, ens agraden estes més o menys. Des de cooperatives, no hem sabut entendre, sincerament, les motivacions per a negar eixa possibilitat “de mínims”. La nostra organització és la menys concernida per esta qüestió, malgrat la qual cosa hem intentat mediar entre les dos posicions desavingudes. Ha sigut sense èxit Ho lamente!

El segon objectiu hauria d’haver sigut irrefutable. Irrefutable, a la vista dels diversos factors que confluïxen actualment i que ens obliguen a arromangar-nos -tots- ineludible i urgentment per a millorar la posició de les nostres taronges i mandarines en els mercats, aprofitant els suports a la promoció al nostre abast: el cofinançament per la UE (de fins al 80%) i la ferramenta recaptatòria de l’extensió de norma. Citaré cinc d’eixes raons ineludibles:

  1. La greu tendència a la baixa del consum de cítrics
  2. La creixent pressió de les importacions cap a la UE de producte de tercers països i la necessitat de posar en valor el “made in EU” per a diferenciar-se en el mercat comunitari i atraure i fidelitzar al consumidor europeu
  3. Els vents -insuflats des de l’opinió pública i de les administracions- que corren a favor d’una dieta més saludable, més vegetal
  4. La necessitat de recuperar per a nosaltres els atributs positius que són propis i característics de les fruites i hortalisses fresques però dels quals s’està apropiant la indústria d’ultraprocessats…
  5. La demostració, per l’experiència, que quan els diferents actors del sector han col·laborat per a fer promoció, el treball en comú va ser molt eficaç.

Malgrat tots eixos arguments de pes, tampoc hem sigut capaços de reunir els suficients suports per a esta mena d’iniciativa. Ho lamente molt més!

Després d’estos dos últims anys, no podem ocultar (i no hem pogut evitar) que la interprofessional es troba en un bucle: no homologuem un contracte que no obstant això utilitzem generalitzadament, i condicionem el rellançament de l’activitat promocional a l’existència d’eixa homologació, impossibilitant així emprendre la iniciativa que tot el sector -tot- considera que és prioritari… És un bucle incomprensible i absurd, en el qual Cooperatives Agro-alimentàries d’Espanya es troba atrapada amb enorme impotència i frustració. Vam tornar a deixar passar el tren de la convocatòria d’ajudes comunitàries a la promoció (convocatòria 2024) i percebem que este vaixell no arribarà a cap port.

Eixe bucle és ja insostenible i, arribats a este punt, els nostres òrgans de govern han decidit eixir d’ell. Reorientar els nostres esforços. No estem sent útils quedant-nos en eixa posició. Per això, demanem disculpes si quedava alguna basa que no hem sigut capaces de jugar i decidim fer un pas arrere. Un pas cap a fora. Fins ací hem arribat les cooperatives com a membres d’Intercitrus.

Tinc la ferma convicció que esta decisió dels nostres socis, no és destructiva, és constructiva. Posem un punt i apart i, des d’ara mateix, estem a disposició i secundarem incondicionalment qualsevol iniciativa que el sector citrícola espanyol puga imaginar per al futur, que tinga per objectiu prioritari la promoció que tant necessitem, així com tants altres projectes en els quals podríem col·laborar (el seguiment dels mercats intra i extra comunitaris, la innovació, l’obertura de mercats en tercers països, l’adaptació del sector a la creixent regulació mediambiental i de sostenibilitat, continuar reivindicant una política comunitària de protecció fitosanitària en frontera eficaç serien alguns d’ells).

Respecte a eixe futur projecte -nou o renovat- que espere que algun dia prospere per a bé dels nostres productors de taronja i mandarina, suggeriria, que apliquem les lliçons apreses en estos anys i, a mode de comiat, m’atreviria a destacar 5 d’eixes lliçons:

  1. Malgrat les diferències entre baules de la cadena i organitzacions, existixen motius i instruments per a col·laborar i treballar en objectius comuns en el sector de les taronges i les mandarines espanyol (i europeu) i grans possibilitats d’èxit, si sobreposem l’interés general del sector, per damunt d’objectius curtterministes o personalistes.
  2. La fórmula de la interprofessional, que està funcionant en tantes altres produccions pot servir també al nostre sector, encara que corregint unes certes limitacions que en el seu moment ens vam autoimposar. Dos exemples: adoptar les decisions per unanimitat, ha de ser un objectiu, però no una obligació; la presidència plurianual (i no rotatòria cada any) és necessària per a donar una certa estabilitat al projecte i comprometre més als seus membres.
  3. La ubicació de la seu no pot condicionar ni servir d’excusa perquè ningú quede fora del projecte: en el context actual, on el teletreball, les connexions en línia i altres ferramentes col·laboratives han facilitat enormement la connexió a distància, la seu social pot estar en qualsevol regió productora, o a Madrid, o en Finisterra, o ser itinerant o virtual… i eixa ubicació no hauria de condicionar en res l’activitat de l’organització.
  4. Necessitem a totes les baules de la cadena i a tots els representants; ningú que vulga contribuir hauria de quedar fora; tenim massa tasques pendents d’interés general, com per a prescindir de cap múscul.
  5. Sent conscients de l’amplitud del marge de maniobra d’una interprofessional i tenint en compte els interessos de les parts, hauríem de centrar-nos en tirar avant l’objectiu de la promoció (objectiu urgent, necessari i incontestable) i, a més, ampliar el radi d’acció cap als altres objectius compartits.